Un día passejant pel FNAC de Glòries, vaig veure en un prestatget d'abaix FANGO Y LIMO: El arte de Dorohedoro. L'únic que sabia era que a la meva parella li agrada molt Dorohedoro i la seva estètica, així que vaig planejar regalar-li aquest artbook per nadal. Sorpresa, sorpresa, ara m'agrada tambè a mí.
Coneixia Dorohedoro, però mai l'havia vist (estic en procès de veure-me'l, aquest 2023 ha començat tan malament de tantes maneres que és increíble) i ara, sabent que és una obra feta per una dona i als 2000 (jo encara ni existia), em va despertr un interès i una admiració latent.
Coses així em deixen pensativa. Q-Hayashida estava fent històries i dibuixos super creatius, actuals i magnífics amb una estètica molt única i poc esperada per a una autora. De mentres, el primer anime que vaig veure jo va ser Death Note, allà cap al 2011. I això em porta a una de les raons per la qual ja no gaudia tant de consumir anime i manga. Jo vaig començar a crear les meves ficcions, com a mí m'agradarien i crec que no és cap disbarat dir que moltes obres que arriben a occident i son comercialitzades, són exclusivament les més populars i responen a una sèrie de valors i visions amb les quals, a nivell personal ja no m'hi identifico. No crec que sigui questió de demonitzar la cultura japonesa i els problemes que els hi atribuim, al final, si aquestes obres arriben aquí, és perquè tambè seran consumides amb gust. El fet que senti una desconnexió quan toca sexualitzar a un personatge femení estereotipat per al plaer de l'heroi masculí, no és pas un concepte que nomès es veu en anime o manga. De fet, es veu quasi en tot.
Però clar, tornem al mateix, autores com Hayashida segueixen sent prolíferes, tot i que tardin en arribar a les masses occidentals. Els seus persontges femenins són sexualitzats, però de la manera més normal que he vist. Cap personatge masculí es tira a sobre, ni aquesta sexualització resta valor o desenvolupament al persontge femení. Sóc bisexual, m'encanta veure dones boniques ensenyant carn i sent sexuals, però no m'agrada que això els hi resti o les encadeni a ser personatges plans amb un bon par de tetes i prou.
El dibuix, les seves històries, tot em convida a seguir el seu manga de ben aprop. Ja feia uns anys que em sentia molt desconectada de la cultura otaku occidental, tot i que li dec el món sencer, ja que va ser l'entorn en el qual vaig començar a dibuixar i a desenvolupar-me artísticament. Però com passa amb tot, un creix, els seus punts de vista canvien i potser costa més adaptar-se a allò que en un principi es tenia normalitzat. Però fa poc vaig començar un altre cop a veure anime i he descobert que el gaudeixo com mai l'havia gaudit. De manera molt diferent, però igualment meravellosa.
Autores com Q-Hayashida em recorden que, elles sempre han existit i existiran. Nomès fa falta trobar-les.
En resum, mireu Dorohedoro i compreu-vos l'artbook, que està de puta mare.